Mirades creuades: Zurbarán i l’art contemporani. Petita crònica d'una visita

 

El passat 29 d’abril vaig visitar al MNAC l’exposició Zurbarán (sobre)natural. L’eix central de l’exposició gira entorn de tres versions de La visió de sant Francesc d’Assís pel Papa Nicolau V, una mateixa escena representada en tres pintures que, tot i semblar iguals a primer cop d’ull, revelen subtileses i diferències significatives quan s’observen amb atenció. Aquesta confrontació única ha estat possible gràcies a la col·laboració de tres museus, que han cedit les obres per fer possible aquesta comparació directa i enriquidora.

Una de les coses que em va semblar més interessants va ser la connexió que s’establia entre les obres de Zurbarán i les d’autors moderns, especialment al voltant dels seus temes preferits: els bodegons i la Immaculada Concepció. Aquest diàleg entre èpoques posava en relleu com la força simbòlica i la càrrega espiritual d’aquestes imatges transcendeix el temps, i com artistes contemporanis estan reinterpretant, qüestionat o continuant aquestes tradicions visuals des de noves perspectives.

Una de les obres que crec que exemplifica de manera excel·lent aquest punt de contacte és la d’Eulàlia Valldosera. Amb llum i objectes quotidians —d’aquells que tots podem tenir per casa—, l’artista construeix una instal·lació carregada de significat. La seva proposta mostra que no calen materials sofisticats per desenvolupar idees i crear: l’essencial és la mirada, la capacitat d’establir relacions entre formes, usos i símbols que sovint passen desapercebuts. D’aquesta manera, el seu treball connecta amb l’esperit dels bodegons de Zurbarán, però ho fa des d’un llenguatge contemporani i íntim.

També hi trobareu obres de Tàpies o Marta Povo entre altres.

Un darrer apunt: al canal +MNAC hi trobareu un magnífic vídeo que explica la història d’aquest quadre i entra en detall en el procés de restauració de la versió que pertany al MNAC.

I si no podeu anar-hi —l’exposició acaba el pròxim 29 de juny—, podeu veure aquesta visita guiada i comentada. No és el mateix que contemplar les obres al natural, però és una alternativa molt didàctica i enriquidora.

Observar aquesta exposició t'obliga a fer-ho amb una nova mirada: més atenta, més oberta, més disposada a descobrir el que s’amaga darrere dels objectes, veure semblances i diferències, i reflexionar sobre els efectes de la llum i dels silencis. Una invitació a seguir veient l’art com una conversa infinita entre temps, mans i mirades.

Posar una pausa a la vida: El caminante

 

He llegit aquest manga de Jiro Taniguchi. No m’agrada gaire utilitzar el terme novel·la gràfica, perquè sovint sembla que així es vulgui donar més valor a l’obra, com si fos una mena de “millor còmic” o una “novel·la amb dibuixos”. I no: el còmic —i en aquest cas el manga— és un llenguatge amb valor propi. Prefereixo, de fet, el concepte francès de bande dessinée, que reconeix aquest mitjà com una forma d'expressió completa. El terme còmic també m’agrada: potser més directe, però igualment digne.

Aquest manga, publicat originalment els anys 1990 i 1991 en una revista, recull nou històries de caràcter íntim i pausat. Són narracions senzilles, en aparença, però carregades de sensibilitat. És una versió ampliada respecte de la primera edició, amb algunes pàgines noves i fragments en color.

El protagonista camina: pel camp, per la ciutat, sense pressa. Hi ha molt poc diàleg, i no cal que n’hi hagi més. És un flâneur —a la manera de Baudelaire o Benjamin— que observa, s’atura, interacciona amb allò que es troba. El dibuix, gairebé tot en blanc i negre, és d’un detallisme impressionant. M’ha fet pensar en la cura minuciosa de les pel·lícules de l’Estudi Ghibli, amb Hayao Miyazaki al capdavant. Aquesta mateixa mirada delicada hi és present: una mirada que observa el món amb calma i respecte.

El llibre respira serenor en cada pàgina. Les escenes familiars són escasses, però quan apareixen ho fan des d’una complicitat compartida, sense estridències ni dramatisme. La relació familiar hi és present en el fet quotidià, en gestos compartits i silencis que diuen més que les paraules.

En una de les històries, "Trepando al arbol", el protagonista observa el vol d'una maqueta d'avió i veu com xoca amb les branques d'un arbre. Quan arriba a la base de l'arbre observa com tres marrecs intenten moure l'arbre, cosa força difícil, atès les seves dimensions. Llavors s'ofereix a ajudar-los.

En literatura, un altre exemple d'aquest tipus d'històries tranquil·les el vaig trobar en el llibre de Satoshi Yagisawa "Els meus dies a la llibreria Morisaki", on una noia amb problemes troba aixopluc en la llibreria de llibres vells del seu oncle

"Els llibres vells contenien moltes històries en què jo mai no havia pensat. No solament les que tenien a veure amb el contingut dels llibres en sí: en cada volum trobava traces que hi havia anat deixant el pas del temps: frases subratllades, pàgines marcades, flors seques..."

I parlant de llibres vells, també m’ha vingut al cap la pel·lícula Perfect Days, de Wim Wenders. Hi trobem un home solitari, atent als detalls de la seva feina, a les seves poques però significatives relacions, a la música i a la lectura. Llegeix llibres de segona mà que troba en una llibreria molt semblant a la dels Morisaki. Escolta cintes de cançons antigues al cotxe —com si volgués atrapar el temps— i viu amb una senzillesa que, en realitat, conté una gran profunditat. Les relacions familiars allà són més complexes, però l’esperit que s’hi respira, en tots els casos, té alguna cosa en comú amb Taniguchi: aquest elogi del viure lent, de la mirada que sap veure.

Llegir aquestes històries és, potser, una manera de recordar-nos què vol dir estar vius.

Jiro Taniguchi (14/081947-11/02/2017)